dilluns, 27 de març del 2017

Literatura Infantil i Juvenil


“Cal no desestimar el fet de poder recórrer als clàssics de la literatura infantil i juvenil. Llibres com ara Pinotxo o les rondalles de la nostra tradició cultural segueixen motivant nens i nenes. Aquest grup selecte d’obres de literatura infantil ofereix la possibilitat de fer un treball de lectura en veu alta per part del mestre i una tasca de reflexió conjunta a classe.” BATALLA, SEGARRA. 2003. Lectura i llengua a primària. com formar lectors – p.35


“La polèmica literària sobre la literatura infantil, d’altra banda, va referir-se a la possibilitat de considerar “literatura” aquestes obres. No era un debat sobrer si se’n volia reivindicar la utilització al llarg de tota l’escolaritat, però sí que era un debat abocat a un carreró sense sortida teòrica. La polèmica va dividir els ensenyants entre, d’una banda, els defensors de la literatura infantil i juvenil com a forma literària amb les mateixes característiques -amb la mateixa “literalitat”- que s’intentaven definir en aquells moments des de la caracterització estructuralista de l’obra literària i, de l’altra, els qui accediren, com a molt, a tolerar que els infants s’entretinguessin amb ficcions narratives, versificacions i improvisacions dramàtiques mentre no accedissin a la literatura legitimada de les novel·les, la poesia i el teatre.” COLOMER. 1994. L'adquisició de la competència literaria P.39


“Aquest nou plantejament de la investigació educativa ha contribuït a superar la polèmica sobre la utilització de la literatura infantil i juvenil a l’ensenyament. Com diu Genette (1972) “La literatura, com qualsevol altra activitat de la ment, es basa en convencions que, amb alguna excepció, són inicialment desconegudes”. El problema no será ja el de classificar els textos entre “literatura autèntica” i “literatura per a infants” (entre “arquitectura” i “castells de sorra” en els termes usats per Rico de Alba, 1989), sinó que serà veure en quins textos i a quines edats són apreses aquestes convencions.” COLOMER. 1994. L'adquisició de la competència literaria P.41


“Junto con las agencias educativas que tratan de llevar el libro infantil hacia un contenido meramente pedagógico, se encuentran también las que tratan de incidir más en la educación literaria. Teresa Colomer titulaba un artículo emblemático sobre LIJ “La literatura infantil i juvenil: una escala amb passamà” (la literatura infantil y juvenil: una escalera con barandilla) (Colomer, 1996). Más tarde desarrollaría esta idea en su libro también emblemático La formación del lector literario (Colomer, 1998). Así pues, para Colomer esta función formativa es la que ha de guiar el crítico en su análisis, pero la función formativa desde el punto de vista de la educación literaria y lingüística de niños y jóvenes. La educación literaria, desde su punto de vista, se da a través de un itinerario de complejidad creciente fácilmente observable a través del aumento y diversificación gradual de los modelos de género literario, las condiciones de enunciación del discurso y la diversificación del tipo de desenlace. El hecho de encontrarnos ante un producto artístico que evoluciona supone la aparición de formas narrativas especialmente complejas desde el punto de vista cognitivo, cosa que consideramos como una muestra de las diferentes sinergias que confluyen en la LIJ.” MÍNGUEZ (2011) La definición de la literatura infantil desde el paradigma de la Didáctica de la lengua y la literatura.

Mendoza: “Las obras de la Literatura Infantil y Juvenil […] tienen valor y entidad en sí mismas, son entidades semióticas de categoría estética y su funcionalidad no es necesariamente la de servir de vía secundaria de acceso a la “gran literatura”; más bien hay que destacar y matizar que sirven para formar al individuo como lector, en todo su valor, precisamente porque en estas obras las cualidades semióticas de la (gran) literatura ya está en ellas (p.12).” MÍNGUEZ (2011) La definición de la literatura infantil desde el paradigma de la Didáctica de la lengua y la literatura.

La literatura infantil y juvenil tiene como principal soporte el libro y, aunque la irrupción de la escritura hipertextual fruto de las TIC pueda cambiar el modo de lectura, incluso las producciones concebidas para el consumo en pantalla, siguen siendo herederas del libro. Además, desde la irrupción masiva de la literatura infantil en nuestra sociedad, esta se ha hecho un hueco en librerías, bibliotecas, escuelas, etc. con unos rasgos muy determinados a través de los paratextos. Colecciones, ilustración, franjas de edad, etc. definen la inmensa mayoría de lo que se conoce como LIJ y, también muy importante, de lo que se estudia como LIJ. Es por eso que consideramos primordial ceñir el campo de estudio de la LIJ, y disculpe el lector la nueva perogrullada, a aquello que se considera habitualmente LIJ, es decir, la rama de la literatura que tiene como lector modelo a la infancia y juventud.” MÍNGUEZ (2011) La definición de la literatura infantil desde el paradigma de la Didáctica de la lengua y la literatura.

“Volvemos a Rubió para parafrasear con algunas variaciones su conocida definición. La literatura infantil y juvenil, pues, es aquella rama de la literatura dirigida expresamente al público infantil y juvenil – un público en formación que necesita la adecuación del lenguaje y del resto de recursos literarios para facilitar la comprensión – y que contribuye a su educación literaria.” MÍNGUEZ (2011) La definición de la literatura infantil desde el paradigma de la Didáctica de la lengua y la literatura.


                                            

Gènere líric

La lírica és un gènere musical i literari en el qual l'autor vol expressar els seus sentiments i emocions respecte a un ens o objecte d'inspiració amb un poema musical, originalment amb una lira.
S'expressa majoritàriament a través del vers
·         L'objectiu és transmetre una emoció, per tant el punt de vista és subjectiu
·         L'acció és només el marc que explica el sentiment, quan apareix, és un gènere del moment
·         Predominen els textos en primera persona
·         La seva extensió acostuma a ser més breu que altres gèneres, per guanyar en intensitat
Dins del gènere líric existixen aquestos subgèneres:
·         Oda és una composició en vers de caràcter elevat, destinada a lloar un personatge, un lloc o una idea.
·         Elegia és un tipus de poema líric destinat a lamentar-se per una pèrdua que pot ser la mort d'algú estimat.
·         Ègloga és un monòleg pastoral o més sovint un diàleg en el qual uns pastors es conten les seves penes d'amor enmig d'un paisatge ideal arcàdic.
·         Sàtira s'exposen ximpleries, abusos o defectes humans individuals al públic a través del ridícul, derisió, paròdiaironia o altres mètodes amb la intenció de produir millores.
·         Cançó és una composició musical que conté, com a mínim, una part de melodia vocal, és a dir, amb text cantat.
·         Epigrama és una composició poètica breu que expressa un sol pensament principal festiu o satíric de manera enginyosa.

·         Balada és un gènere trobadoresc.

Gènere assagístic

L'assaig és un gènere relativament vell. Els seus orígens es poden rastrejar des d'èpoques més o menys remotes. Només en l'edat mitjana ha arribat a assolir una posició lateral. És força probable que, en el seu desenvolupament i fracàs, hagi tingut una gran influència el pensament arcaic.
José Ortega y Gasset el va definir com "La ciència sense la prova explícita". Alfonso Reyes, d'altra banda, va afirmar que "l'assaig és la literatura en la seva funció ancilar", és a dir, com a esclava o subalterna de quelcom superior. El crític Eduardo Gómez de Baquero, més conegut com a "Andrenio", va afirmar el 1917 que "l'assaig està en la frontera de dos regnes: el de la didàctica i el de la poesia i fa excursions de l'un a l'altre". Eugeni d'Ors el va definir com la "poetització del saber". El seu origen es troba en el gènere epidíctic de l'antiga oratòria grecoromana, i ja Menandro el Rétor, al·ludint-hi sota el nom de "xerrada", va exposar algunes de les seves característiques als seus Discursos sobre el gènere epidíctic:
·         Tema lliure (elogi, vituperi, exhortació).
·         Estil senzill, natural, amistós.
·         Subjectivitat (la xerrada és personal i expressa estats d'ànim).
·         Es barregen elements (citacions, proverbis, anècdotes, records personals).
·         No hi ha un ordre preestablert (s'hi divaga), assistematisme.
·         Brevetat.
·         Va dirigit a un públic ampli.

L'assaig no té una estructura definida ni sistematitzada o compartimentada en apartats o lliçons, per la qual cosa ja des del Renaixement es va considerar un gènere més obert que el medieval tractatus o suma i es considera distint d'ell també per la seva voluntat artística d'estil i la seva subjectivitat, ja que no pretén informar, sinó persuadir o convèncer. Utilitza la modalitat discursiva expositivo-argumentativa i un tipus de raonaments "tous".

Conte

Un conte és una narració breu creada per un o diversos autors, basada en fets reals o ficticis, la trama dels quals és protagonitzada per un grup reduït de personatges i amb un argument relativament            senzill.

El conte és compartit tant per via oral com a escrita, pot adonar de fets reals o fantàstics però sempre partint de la base de ser un acte de ficció, o mescla de ficció amb fets reals i personatges reals. Sol contenir pocs personatges que participen en una sola acció central. El seu objectiu és despertar una reacció emocional impactant en el lector. De forma general es dóna en prosa. Es realitza mitjançant la intervenció d'un narrador, i amb predominança de la narració sobre el monòleg, el diàleg, o la descripció.

En resum, un conte és una obra de ficció que es desenvolupa amb certs éssers i esdeveniments. A més, un narrador és qui presenta als personatges, els punts de vista, els conflictes i el desenllaç.

Àlbum il·lustrat

Per definir el que és un album il·lustrat cal saber les seues característiques principal: 

· Té format de llibre.
· Integra dos codis diferents en un sol objecte: el codi lingüístic i el codi visual.
· La imatge/il·lustració és imprescindible per entendre la història que es conta. Pot tenir diferents tipus de relació amb el text que acompanya: pot anar més enllà del text, pot explicar el contrari del que ens diu el text…
· El text i la il·lustració tenen un lligam molt especial: col·laboren junts per explicar la història.
· Tots els elements que conformen l’àlbum en expliquen la història que conté: el format, la mida, el color, la tipografia que utilitza… és com una gran orquestra que necessita de tots els músics per poder tocar una simfonia.”


Autobiografia Javi

JAVIER GONZÁLEZ RODRÍGUEZ
FORMACIÓ LITERÀRIA
2on B - MAGISTERI
AUTOBIOGRAFIA LITERÀRIA


Les meues experiències amb la literatura van començar quan jo tenia aproximadament uns tres anys quan ma mare ens contava als meus germans i a mi contes abans de anar a dormir. Quasi sempre escollia llibres de Disney perquè a tots ens agradaven molt les histories que contava, a més, gaudia molt veient les il·lustracions que apareixien en els llibres, ja que jo no sabia llegir i era el que mes em cridava l’atenció.

En un principi, em va costar moltíssim aprendre a llegir, perquè pensi que no trobava significat a les paraules que llegia i per això se’m feia molt llarga la historia que intentava comprendre. Vaig començar a interessar-me mes per la lectura als cinc anys, quan vaig anar adonant-me del que em contaven els llibres. Quan vaig passar a primària l’esperit lector va anar creixent en mi i ningú em parava. Totes les setmanes anava a la biblioteca del meu col·legi i sacava un llibre, a mes dels que em manaven a classe. M’anrecorde que en un curs em vaig llegir el mateix llibre tres vegades, la il·lusió era un fet que em va atrapar durant tota la meua etapa de escolarització en primària.


Aquesta il·lusió va desaparèixer a poc a poc quan vaig arribar a l’ESO on la llibertat es va convertir en obligació y la il·lusió en desgana. M’obligaven a llegir un llibre per a llengua  castellana, altre per valencià i un altre per anglès. Al ser llibres obligats no m’agradava molt llegir-ho-s i a poc  a poc vaig perdre l’afició.


Quan vaig terminar l’etapa escolar vaig començar a trobar de nou llibres interesants i vaig retornar a poc a poc amb l’afició, fins a dia de hui que continue llegint els llibres que vaig trobant i que em criden l’atenció.

Com a futur mestre, tinc molt clar que no obligaré als meus alumnes a llegir algun títol en concret sinó que podran escollir ells mateixos ja que es troben en edat de enamorar-se de la lectura i no podem imposar res.

Literatura de tradició oral

LITERATURA DE TRADICIÓ ORAL
“Les tradicions i expressions orals són una categoria dins del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, les quals són fonamentals per a mantindre vives les cultures. (UNESCO, 2017)
En tota societat s'ha rebut la tradició oral de distintes maneres, siga escrita o oral. Estes fonts han sigut, són i seràn estructures.  La riquesa d’aquestes serà cada vegada major. A més, són una inspiració per als grans literats. Gràcies a elles, els ciutadans d'una comunitat determinada podem gaudir i disfrutar d'elles al ser repetides per generacions.
La tradició fa referència a una caracteristica que té un succés i aquest es transmet de manera oral sense cap mitjà que intervinga en el procés, únicament la paraula dita d'uns cap a altres.
En primer lloc, la literatura de tradició oral és la producció expressada per mitjà d'un llenguatge figurat manifestat de formes distintes. Aquestes formes van reflectint les etapes cronològiques històriques, les vivències de cadascú, les pràctiques religioses, les celebracions, les aspiracions de la majoria d'una comunitat que es constituïxen en l'entitat d'un poble. Esta tradició es manifesta en prosa de distintes maneres. Per exemple,  mitjantzant faules, rondalles, llegendes, mites, etc.
D'altra banda, trobem la literatura tradicional en vers que s'expressa de distinta manera, per mitjà de cobles, endevinalles, dites i refranys.
Un dels principals fonaments d'esta tradició popular és el costum de transferir els coneixements oralment. Perquè açò succeïsca fa falta una permanència en el temps i tindre una relativa experiència. És a dir, el propi poble és qui posseïx els sabers de la literatura oral. La paraula, la tradició és l'entrega d'una generació cap a unes altres  noves per a què la cultura i la riquesa de la literatura no es perda i romanga.

Per tant, és indispensable que siga transmesa de manera parlada, que siga de tots i de ningú, que tinga la bellesa essencial del propi fet literari. (UNIVERSITY OF CAMBRIDGE, 2011)