dimarts, 28 de març del 2017

Autobiografia literària PMG

Paula Molins Gasca
Formació Literària
2on B, Magisteri
AUTOBIOGRAFIA LITERÀRIA
En relació amb les meues experiències literàries, tinc la sort de poder dir que començaren a una edat molt primerenca.
A la meua casa, principalment gràcies a l’aportació de la meua mare sempre ha hagut un hàbit de lectura. Aleshores això va fer que jo m’interessara i fera esforç en aprendre ràpid a llegir.
També recorde amb molta il·lusió com de vegades el meu bon comportament era premiat amb algun llibre infantil amb boniques il·lustracions, en comptes d’un altre tipus de premis.
Pense que els meus primers hàbits de lectura foren amb els llibres del famós “Teo”. “Teo descubre los animales” i “Teo y su cumpleaños”. Com jo solia dir, eren llibres amb molts dibuixos i poca lletra.
El pas a l’educació primària va ser molt important per a mí, ja que a ma casa mai s’havia parlat valencià perquè la meua mare es de Saragossa, i començar primer va permetre el meu contacte amb el valencià. Com a anècdota d’aquests anys, a la classe contàvem amb una petita biblioteca de la que trèiem llibres per a llegir a casa totes les setmanes. Un dia, al agafar el llibre em vaig equivocar i vaig traure ú en valencià anomenat “L’equip dels rosegons”. Vaig aplegar a casa molt trista i preocupada perquè no tenia el nivell suficient de valencià per a realitzar eixa lectura. Recorde a ma mare i a mi tota aquella vesprada llegint juntes el llibre amb el vocabulari de valencià al costat fins que aconseguirem acabar-ho.
La meua primària va estar acompanyada de petites lectures que em posaven al col·legi i les que triava jo a ma casa. Aquests hàbits crearem en mi un gran gust per la creació de contes i narracions.
Per gust propi recorde com jo a casa m’inventava històries que escrivia i tot tipus de texts literaris que me demanaven a classe notava que cada vegada m’agradava més llegir i escriure.
Durant els quatre cursos de la ESO n’hi hagueren tres tipus de lectures per a mi: les que em costaven una barbaritat de llegir i acabava odiant, les que passaven desapercebudes i no tenien cap impacte en mi i les que me feien gaudir i m’arribaven al cor.
D’estes últimes voldria destacar una gran escriptora de literatura juvenil, Laura Gallego. M’apassionaven les seues lectures com per exemple la trilogia “Cròniques de la Torre” i “La hija de la noche”.
També voldria agrair l’aportació que va fer Paco Mompó al meu gust per la literatura valenciana. Ell es escriptor de tot tipus de novel·les i poesia i a més a més el nostre professor de valencià en la ESO i en batxillerat. Llegirem llibres com “Uendos” o “Els ulls del llac”.
El fet de que durant aquests cursos algunes lectures obligatòries no m’agradaren i la falta de temps per a llegir lliurement em va allunyar un poc de la literatura però quan vaig a arribar a batxillerat puc dir que el meu gust literari va patir una “maduració”. Vaig començar a llegir llibres clàssics de la literatura i a gaudir-los.
En segon de batxillerat vaig cursar una de les meues assignatures favorites, literatura universal en la que vaig llegir obres com “La metamorfosi”, “Edipo rey”, “Madame Bovary” o Hamlet.
Actualment ja dispose de temps per a llegir per voluntat pròpia i continuar gaudint d’un gran varietat de tipus de llibres.
Per a mi la literatura sempre serà una gran font de coneixement i de vegades un viatge d’escap de la realitat i per a la imaginació.


Competència lectora

Competència lectora: Conèixer i saber utilitzar de manera autònoma un conjunt d’estratègies cognitives i metacognitives que permeten processar els textos de manera diversa, en funció dels objectius que orienten l’activitat de lector. Diguem que és la capacitat de l’individu per a comprendre, emprar informació i reflexionar a partir de textos escrits, amb el fi d’aconseguir les seues metes individuals, desenvolupar els seus coneixements i potencial personal, i participar en la societat.

Animació lectora

Animació lectora: L’animació a la lectura és una activitat en la que es proposa l’apropament del xiquet al llibre d’una forma creativa i lúdica. L’objectiu principal és desenvolupar en el xiquet l’hàbit lector, de manera que la lectura es transforme en una activitat agradable i triada lliurement. També es busca que puga descobrir el llibre físicament, iniciant-se de forma paral·lela en el llenguatge de la imatge. També relacionar lo oral amb lo escrit, que els xiquets desenvolupen la capacitat d’escoltar, comprendre i retenir.

Intertext lector

Intertext lector: Mendoza Fillola, Antonio. (2008). El intertexto lector. Biblioteca virtual Miguel de Cervantes: Colección arcadia.

 Primer explicarem que la intertextualitat és una xarxa de cites on cada unitat de lectura funciona no per referència a un contingut fix, sinó per activació de determinats còdecs en el lector. La identificació d’un intertext és un acte d’interpretació. La combinació de les aportacions de la competència literària, de la competència lectora (estratègies i experiències lectores) i de l’intertext lector determina l’eficàcia de la interacció entre el text i el lector. I és, precisament, en eixa interacció on es troba el punt de convergència de les aportacions del marc teòric (literari i didàctic) des de el que se explicita eixa aproximació a l’anàlisi del intertext lector. El receptor ha de tindre una determinada dotació de coneixements intertextuals. El intertext lector es mostra com un concepte clau per a explicar els distints aspectes de la formació literària des de la perspectiva didàctica, perquè la funcionalitat de l’intertext lector com activador de coneixements en el procés de lectura i en l’activitat de reconeixement textual resulta determinant per a l’adequada interpretació de molts textos. El conjunt de reconeixements i identificacions de les distintes referències que composen un discurs literari pot ser considerat com una particularització de l’estudi del fenòmen ampli de la intertextualitat. El text més interesant pot resultar incomprensible o d’escàs interès, ja no per les seues pròpies qualitats, sinó a causa de la incapacitat del lector per a identificar el seu contingut i els seus valors estètics.

Pla lector

Pla lector: És el disseny d’una actuació destinada a afavorir la competència lectora de l’alumnat i el gust per la lectura.

Per poder desenvolupar eficientment les competències comunicatives dels estudiants, és necessari plantejar un projecte global que implique les diferents àries i etapes del procés pedagògic. El pla lector escolar consisteix en un conjunt d’estratègies ideades per a la millora de la competència lectora i el desenvolupament del hàbit lector entre l’alumnat. Ha d’incloure diferents activitats i tractar el tema des de diversos angles, que permetin complir els objectius plantejats. Cada pla lector s’adapta a cada centre educatiu, però en general coincideixen en que volen potenciar el desenvolupament de la competència lectora, fer que els estudiants siguen capaços de comprendre, reflexionar i interpretar textos, fer participar en el programa tant als docents com a les famílies per a treballar junts en un objectiu comú i poder fer aplegar als més xicotets un únic missatge sobre el gran valor de la lectura, integrar en el procés de l’ensenyança de les diferents àrees del currículum la lectura com a eix principal i fomentar l’ús de les biblioteques escolars com a espais dinàmics per al desenvolupament de la competència lectora i convertir-les en un centre de formació i documentació o punt de trobada per a tota la comunitat educativa. 

Educació literària

Educació literària: Aquest terme consisteix en l’ensenyament i l’aprenentatge dels coneixements i habilitats que un lector necessita.
En els currículums de llengua i literatura (Decret d’ensenyances mínimes) no es parla d’ensenyament de la literatura, sinó d’educació literària. Per ensenyar literatura s’entén tradicionalment la transmissió de coneixements sobre un conjunt d’autors i obres considerats com un patrimoni nacional, junt a ell, l’ensinistrament en determinats mètodes d’anàlisi i comentaris de texts. En canvi, l’expressió “educació literària” es refereix a l’ensenyament i a l’aprenentatge d’habilitats i destreses necessàries per a llegir de forma competents texts literaris. Per tant, amb la substitució d’un terme per un altre n’hi ha un canvi clar de perspectiva.
En primer lloc, es busca promoure en el alumnat la experiència literària, és a dir, el descobriment per part del lector de paraules que algú va escriure en altres temps, en altre lloc, la relació del lector amb el món. Però l’experiència literària pot ser també en lo públic i social.
L’educació literària implica també, guiar en les lectures. I amb guiar volem dir mostrar, oferir, invitar, portar de la mà, ajudar a salvar els obstacles...

Antonio Mendoza Fillola. (2006). La educación literaria. Bases para la formación de la competencia lecto-literaria. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes: Editorial del cardo. La educació literària (educació en i per a la lectura literària) és la preparació per a saber participar amb efectivitat en el procés de recepció i d’actualització interpretativa del discurs literari, tenint en compte que: a) la literatura és un conjunt de produccions artístiques que es defineixen per convencionalismes ètics-culturals i que, en ocasions, és un reflex d’esdevenir del grup cultural; b) les produccions literàries també es defineixen per la presència acumulada de determinades utilitats i recursos d’expressió propis del sistema lingüístic i per la seua organització segons estructures de gèneres; i c) el procés de percepció del significat d’un text literari no és una activitat espontània, ni el significat és el resultat automàtic d’una lectura denotativa.
Dins d’aquest llibre també he pogut observar com l’autor diu que la literatura tampoc és l’aprenentatge d’una successió de moviments, de dates, autors i obres perquè als alumnes aquests continguts no els resulten significatius. El professor de literatura estimula els aprenentatges de l’alumne fent que els lectors observen els trets específics, els estímuls que presenta el text i els efectes que motiven al lector. És a dir, la seua funció d’agent motivador es la que permet aproximar la funció lúdica i estètica de les produccions literàries al determinat grau de coneixement del lector.
L’educació literària forma part de la formació cultural de l’individu. És important prendre com eix principal l’activitat del lector en el procés de recepció.

La formació literària és la capacitat per a la interacció que suposa el pacte de la lectura que suggereixen el text i l’autor. Els objectius de l’educació literària orientar per a valorar les produccions de cada època i la creació d’un receptor actiu, que participa, coopera i interactua amb el text; ací es troba la base didàctica per a l’educació literària. 

dilluns, 27 de març del 2017

Paratextos




Conjunt d’ enunciats o paraules que acompanyen al text principal d’una obra escrita. Alguns exemples de paratextos son els títols, subtítols, índexs o notes a peu de pàgina. Hi ha autors que dividixen els paratextos en peritextos (part dels paratextos que engloben la part inseparable dels textos) i epitextos (part que fa referència a tot allò que circula fora del text.

Llibre




Obra manuscrita o impresa que consta de fulls de paper cosits o enquadernats de forma que es reunixen en un o més volums. Segons definicions més precises, el llibre ha de tindre al menys 50 fulls (sense contar les cobertes). Un llibre pot tractar qualsevol temàtica. Històricament, l’origen del llibre te lloc a la imitació del còdex (primers manuscrits de l’edat mitjana), però en paper en comptes de pergamí.

Gènere Narratiu





És un dels tres gèneres literaris principals, acompanyat per la lírica i el drama. En aquest gènere, l’objectiu principal de l’autor és contar una historia real o fictícia fent ús de la prosa amb forma de narració i de descripció. Hi ha molt tipus de gèneres narratius, alguns dels principals són: el conte, la novel·la, la llegenda, la faula, el mite, l’epístola, l’assaig i el sermó. Dins del gènere narratiu hi ha una serie de classificacions prou importants. És el cas del tipus de narrador, que pot ser el protagonista (narra en 1ª persona, i és el mateix protagonista de la història), un testig (narra en 1ª persona i conta el que veu, es fictici) i el narrador omniscient (es trova fora de la història i coneix els successos detalladament, narra en 3ª persona). Altra classificació és la dels tipus de personatges: protagonista (és el personatge principal de la història), antagonista (és el personatge que s’oposa a les idees del protagonista), personatges secundaris (la seua importància dins de la historia es menor, poden acompanyar al protagonista o a l’antagonista). Els temps narratius també tenen molta importància dins d’aquest gènere. Els principals temps narratius empleats són: lineal, cronològic, atmosfèric, de anticipació, prospecció i retrospecció.

Gèneres Literaris




Classificació dels tipus de categories que es poden trobar dins de la literatura. Aquesta classificació no és tancada, i està oberta a diverses interpretacions i subdivisions, es fa segon criteris semàntics, sintàctics, fonològics, discursius, formals, contextuals, situacionals i afins. Aquesta classificació en gèneres ajuda al lector a encaixar les expectatives del text que va a llegir. Per això podem dir que el gènere és una convenció que configura un marc que engloba tota la literatura. Segons la teoria tradicional, hi ha tres grans grups dins dels gèneres literaris, la lírica, el drama i l’èpica. A continuació parlarem breument de cadascun dels gèneres principals. La lírica es el gènere més curt, en aquest gènere tractem d’expressar sentiments i emocions majoritàriament a través del vers, predominant l’ús de la primera persona. La èpica o narrativa és el gènere d’observació de l’entorn i l’explicació d’històries, dins d’aquest gènere el més important es la trama i la manera en que aquesta es conta, predominant les funcions del llenguatge referencial i poètica. Per últim, el drama es el gènere literari que representa una ficció o una situació de la vida real dintre de les arts escèniques o qualsevol format d’expressió.

Competència Literària



Es concep com un procés de desenvolupament de les capacitats i destreses aconseguides per els alumnes, resultat de l’articulació entre els seus coneixements literaris, sabers interculturals, habilitats expressives i comprensives, hàbits i actituds del domini cognitiu, lingüístic i emocional; a través del contacte directe amb la obra literària per a poder establir valoracions i associacions en el ordre de lo literari. La definició actual de competència es relaciona amb el saber, el saber que fer i el saber que ser (Fernández, A. M., 1996); amb major èmfasi en l’un o l’altre segons els criteris assumits pels autors, aixina és vista com: actuació correcta, capacitats agregades, categoria conceptual i configuració psicològica.
La doctora Angelina Roméu Escobar proposa el termini competència cognitiva, comunicativa i sociocultural, que constitueix un tot, divisible únicament des d’un punt de vista metodològic, criteri seguit en en la concepció estratègica didàctica proposada; per a tractar la competència literària, te en compte a la seua definició la relació entre cognició, discurs i societat, i precisa les dimensions e indicadors de aquesta competència, la que definix com: “(…) una configuració psicològica que integra les capacitats cognitives i metacognitives per a comprendre i produir significats, els coneixements a cerca de les estructures lingüístiques i discursives i les capacitats per a interactuar en diversos contextos socioculturals, amb diferents fins i propòsits” (A. Roméu, 2014).
Segons Alejandro Cruzata, per a aconseguir adquirir la competència literària a les aules, es deuen complir les següents premises:
  1. Augment de la complexitat a les activitats discursives on l’estudiant siga capaç de comprendre i produir missatges crítics i valoratius sobre els textos literaris estudiats, acords amb la situació i el context comunicatiu, tenint en compte els processos de percepció i producció crítica de textos literaris.
  2. La capacitació per al coneixement, anàlisi i control dels factors que caracteritzen l’anàlisi dels textos literaris als que tindran que fer front els estudiants amb la col·laboració dels docents.
  3. L’atenció específica a les varietats de textos literaris relacionats amb l’aprenentatge, tant en els aspectes específics de l’assignatura, com en els comuns als processos generals d’aprenentatge, investigació, comprensió i utilització d’informació cultural variada que proposa la literatura.
  4. L’estudi sistemàtic del fenomen literari, que cal de ser interpretat com a producte històric, cultural, lingüístic i estètic.

Assumint tota aquesta informació, podem resumir la competència literària segons la definició enunciada per Cruzata Martínez, A. (2007), qui la definix com: el resultat de les reflexions i valoracions independents i crítiques, que fa el lector, segons una perspectiva creativa, cognoscitiva, comunicativa, crítica i valorativa, que expressa de forma oral o escrita en el acte de la producció del discurs.

Autobiografia literària

Carmen Sánchez Valero.
Alumna de magisteri, 2onB
Formació Literària
AUTOBIOGRAFIA LITERÀRIA

La meua relació individual amb la literatura i amb el fet literari durant la meua vida acadèmica ha tingut distintes fases.

D’una banda, dir que considere que el meu entorn familiar ha sigut el convenient durant el transcurs de la meua infantesa, adolescència i el pas a l'edat adulta.
Sóc filla d'uns pares apassionats de la lectura i la veritat és que a casa, afortunadament, tinc molt de poder cultural d’on poder beneficiar-me, encara que de vegades no ho feia de xicoteta. No obstant, ara que tinc la suficient maduresa per a fer-ho - ja que resulta beneficiós per a la meua futura professió com a mestra-  trobe que és indispensable.

Començaré narrant la meua etapa al col·legi anglés (escola infantil). Quan tenia dos i tres anys, ma mare totes les nits, em llegia contes i rondalles abans de dormir per a conciliar millor el son. Eren llibres sense text, amb molts dibuixos per a relacionar amb accions quotidianes, perquè em familiaritzara amb ells. També, em llegia alguns de Gloria Fuertes de jocs de paraules que a mi m’agradaven molt.

Als 3 anys, vaig començar a anar al  Liceu francés de València. Això volia dir que havia d’aprendre a llegir en dos idiomes, per sort, ma mare és francoespanyola i amb la seua ajuda esforçant-me vaig poder aconseguir-ho.
Dels 3 als 5 anys, a les nits, ma mare i jo seguíem el mateix ritual que abans, però de vegades jo llegia paràgrafs solts en veu alta.

 Recorde que el meu conte favorit era el de la Sireneta, me’l sabia de memòria, també em fascinava el de “ El pez de las escamas de colores” de Marcus Pfister. em va ensenyar que la bellesa no és res comparat  amb compartir. Aquest llibre. transmet molts valors educatius per als xiquets.
A partir dels 6 anys, vaig començar la primària, una altra etapa de la meua vida acadèmica on calia donar un salt qualitatiu i afrontar el pes d'aprendre a descodificar dos idiomes molt diferents. Va costar prou, sobretot a la pobra de ma mare, no obstant això. vaig aconseguir-ho.
El llibre següent;” El espíritu de la gran fiebre” de Rosa Pardina. Tractava sobre la higiene personal, vacunes però d'una forma divertida i entretinguda per als xiquets. Aprenies llegint i sota el meu punt de vista, era divertit.

Passats uns quants anys, ja era una lectora curiosa. És a dir, m'agradava buscar llibres per ma casa. Normalment em decantava per aquells amb la caràtula cridanera i amb molts colors.
Gaudia amb els còmics de Tintin, de Hergé. Em cridava molt l'atenció que els meus pares tingueren la col·lecció sencera. Alguns estaven en francés i altres en castellà, però a mi em donava el mateix. Observava amb deteniment els dibuixos de l'interior, les vinyetes, els entrepans i la franja del protagonista. A més, transmetia molts valors positius per a la meua edat. En eixe moment, també em vaig llegir la col·lecció de” Kika super bruja” de Knister. Però havia de compaginar totes estes novel·les i traure temps per a les lectures obligatòries del col·legi que no eren poques. Al Liceu sempre solien manar llibres sobre temes socials, com la vida als països comunistes de Xina, la immigració, la tolerància, etc, he de dir, que eren prou difícils d'entendre, així que ma mare m'ajudara prou per a entendre'ls.

En castellà llegia els següents; alguns clàssics com “Don quijote de la Mancha”(adaptat), de Miguel de Cervantes. “La dama duende” de Pedro Calderón de la barca.
En francés llegia algunes peces de teatre:” Le malade imaginaire” i” Le médecin malgré lui” de Molière.” Un sac de billes” de Joseph Joffo,” Madame Bovary” de Gustave Flaubert, etc.
A l'adolescència, vaig tindre una gran parada educativa. Als 14 anys em van ingresar a l'hospital de La Fe molt greu a causa d'un trastorn psicològic que m'impedia concentrar-me i per aquest motiu, vaig abandonar completament els estudis i la lectura, era incapaç de concentrar-me amb res.
Van passar els anys i vaig reprendre els estudis de formació professional i iniciar una vida nova com a estudiant.

Finalmente, vaig tornar a reprendr l’hàbit de llegir, encara que em va costar prou la veritat.
Alguns dels llibres que he llegit els últims anys:
La elegancia del erizo de Muriel Basbery. Ojalá fuera cierto de Marc Levy. Federico Moccia (la trilogía), A tres metros sobre el cielo, Perdona si te llamo amor y Tengo ganas de ti. La saga Millennium de David Lagercrantz. Poemas y romances de Andrés Lloret Martí.
A part de la lectura, un altra costum que tenia relacionat amb el fet literari era el de narrar. En la meua festa d'aniversari dels 12 anys, uns bons amics em van regalar un diari de color fúcsia. Em vaig posar tan contenta que vaig decidir posar-me a comptar la meua vida, és dir, escriure una autobiografia. El vaig cridar Fucsi, li escrivia com si fóra la meua amiga, comptant-li tots els meus temors en el meu dia a dia i per descomptat li parlava en primera persona del singular.


Actualment, llig moltes revistes d'art, documentals en francés, anglés (subtitulats) i llig llibres també en ambdós idiomes, només que la universitat em lleva prou de temps per a això. E privilegi de tindre bons pares lectors, és que em poden recomanar i viceversa.

Autobiografia Literària Pau García-Serra




Hola, jo soc Pau, i la veritat és que tinc una relació de amor-odi amb els llibres i la literatura en general. Tot i que, hui en dia el meu conflicte amb la lectura està solucionat, al llarg de la meua infància sempre m’ha costat trobar un lloc de benestar a la lectura.
Vaig començar a llegir com qualsevol xiquet, el meu primer contacte va ser amb les lectures de contes que em feia la meua mare. M’agradava molt escoltar-la i imaginar-me tot tipus de personatges i llocs. Alguns dels llibres que tinc, i conserve amb molt d’amor son “El dinosaurio buenazo” i “La piedra mágica”.
Quan vaig a començar el col·legi, van començar les lectures obligatòries. Al principi, en primer i segon curs de primària, la meua tutora era molt flexible, ens permetia anar a la biblioteca i agafar els llibres que volíem, a més no teníem un mínim de llibres llegits, però si un rànking de lectors que ens feia a tots devorar llibres amb tal de ser el guanyador. Llegia be, i m’agradava, però tenir a casa un temps de lectura imposada pels meus pares feia que cada vegada em vingués menys de gust llegir.
Concha, la meua tutora de tercer i quart de primària, no ens obligava a llegir a soles, si no que també ens manava els llibres que ella volia que llegírem. Per això vaig començar a tenir disgust per llegir, al menys les coses que m’obligaven. Els meus pares van començar a entendre que quan més m’imposaven, menys llegia; per això em van deixar llibertat, i a més de llegir en part els llibres que em manava, llegia el que m’agradava, altres llibres que extreia de la biblioteca, i revistes científiques per a xiquets.
Al final de la primària, seguia fent-li mala cara a les lectures obligatòries de classe, però vaig descobrir un dels primers autors que m’agradaven molt: Laura Gallego. Vaig començar llegint “El coleccionista de relojes extraordinarios”, un llibre que vaig llegir en un parell de dies, i que els meus pares no creien que poguera hagut llegit, ja que no m’havien vist llegir més de mitja hora seguida.
Després d’aquest van arribar altres llibres de Laura Gallego (escriptora a la que vaig conèixer al meu col·legi, ja que era estudiant d’aquest); alguns títols com “Finis Mundi, “El valle de los lobos”, entre altres. A part de Laura Gallego, vaig tractar de buscar algun altre tipus de lectura que em motivara, i la veritat es que m’agradaven molt les revistes científiques que s’adaptaven al meu nivell, hui en dia continue llegint articles per Internet, la informació que trobe tafanejant per Internet es la font de moltes de les coses que conec hui en dia.
Durant tota l’ ESO vaig passar-ho millor o pitjor amb les lectures que tenia que fer, realment a soles recorde un llibre que em va encantar, “Relato de un naufrago”, llibre de Gabriel García Márquez. Quan vaig començar a descobrir la música, i la bateria (instrument que toque actualment), tot els temps lliures es van convertir en hores escoltant sessions musicals de uns i altres artistes, i vaig deixar la lectura prou apartada.
Hui en dia, trobe en la lectura moltíssims llibres relacionats amb alguns dels artistes i àlbums que més m’agraden, auto-biografies musicals, experiències de gravació, anècdotes del rock; he trobat un sector de la lectura que m’agrada moltíssim.

També estic fent un esforç per seguir buscant novel·les que m’agraden, així m’agraden llibres com els escrits per Eduardo Mendoza, novel·les en vers com les escrites per Maxence Fermine (destaque “Nieve”), o llibres de reflexió filosòfica com Siddhartha.

Les figures retòriques

LES FIGURES RETÒRIQUES
També conegudes com a figures literàries, és l'art d'embellir les paraules i donar al llenguatge una eficacia per persuadir, commoure o delectar al lector. (RAE, 2017).
Són molt importants perquè són una manera diferent d’usar el llenguatge.(ABC, 2017).

Pertanyen a la funció poètica del llenguatge i són pròpies dels textos literaris; sobretot en la poesía. (Wikipedia, 2017)

Qui som.

Som Pau García-Serra, Carmen Sánchez Valero, Javier González i Paula Molins, alumnes de segon de magisteri que hem decidit fer aquest blog per a enriquir el nostres coneixements literaris i fomentar la lectura en l'educació en les escoles i en la vida en general.

El model paraliterari

EL MODEL PARALITERARI
El cànon de literarietat d’un text al llarg dels diferents segles, ha estat lligat a la qualitat estètica i l’originalitat. Però, també hi ha altres models que pertanyem als extramurs de la literatura. Fan referència a les manifestacions populars i de massa, és a dir, el terreny de la literatura subcultural. Estos sectors no compten amb una correcta competència literària ni valors literaris legitimitats. Lligen novel.les, textos, perquè són populars i conegudes per tothom.
Per exemple, esmenten àrees d’ampliació no narratives com són la comedia de l’art, el gran guignol, el melodrama, l’òpera, el cinema pornogràfic o el còmic. (Couégnas)

“Jean Tortel o François Le Lionnais van encara més enllà. Caldria afegir la “paraliteratura d’imaginació”, una “didàctica” i un tercer que inclouiria “grafits” (Visent Salvador, 1994)

Gènere dramàtic

GÈNERE DRAMÀTIC
Els ensenyants han de conéixer que hi ha diversos tipus de gèneres literaris, si si conegueren les característiques d’almenys u, seria més fàcil  que comprengueren i escrigueren textos del mateix gènere literari.
L’ensenyament a l’escola ha de ser el més complet possible. Els Mestres haurien de conéixer els principals gèneres literaris i els que no ho són i anar més enllà de les normes de cadascun.
La literatura és com la vida i les époques, evoluciona en els anys i per això, les normes no són rígides, sinó tot el contrari, són flexibles i a més a més, les marquen la societat i els individus que volen o requereixen els propis individus en cada moment.
El gènere dramàtic també pot anomenar-se “gènere discursiu” (Glòria Bordons, 2003), pertany al grup dels conversacionals, textos teatrals, entrevistes i seu pertany al segle XIX. (Wikipedia, 2017).  A través del diàleg dels personatges, representa algun episodi o conflicte de la vida dels éssers humans.
Els seus trets més característics són la utilització del diàleg i que no apareix la figura del narrador. Està destinat a ser representat, com ja està explicat anteriormente,abraça tot allò que s'ha escrit per al teatre. A més, posseïx una estructura narrativa prou rígida, dividida en tres parts. Presentació o exposició, nus o desenvolupament i finalment, el desenllaç.
Al inici de l'obra que pertany a la presentació, habitualment és la de major extensió i també coincidix amb el moment on la trama es complica. Aquesta part té el nom de clímax (conflicte). Quan el problema és resolt, arriba el moment del desenllaç. Ací es planteja el desenrotllament de l'obra.

L'estructura externa del teatre està composta per diferents actes marcats per les accions principals dels personatges i les escenes on estos apareixen i el temps de les quals és menor que els actes. (Paola De Nigris, 2009)

Literatura Infantil i Juvenil


“Cal no desestimar el fet de poder recórrer als clàssics de la literatura infantil i juvenil. Llibres com ara Pinotxo o les rondalles de la nostra tradició cultural segueixen motivant nens i nenes. Aquest grup selecte d’obres de literatura infantil ofereix la possibilitat de fer un treball de lectura en veu alta per part del mestre i una tasca de reflexió conjunta a classe.” BATALLA, SEGARRA. 2003. Lectura i llengua a primària. com formar lectors – p.35


“La polèmica literària sobre la literatura infantil, d’altra banda, va referir-se a la possibilitat de considerar “literatura” aquestes obres. No era un debat sobrer si se’n volia reivindicar la utilització al llarg de tota l’escolaritat, però sí que era un debat abocat a un carreró sense sortida teòrica. La polèmica va dividir els ensenyants entre, d’una banda, els defensors de la literatura infantil i juvenil com a forma literària amb les mateixes característiques -amb la mateixa “literalitat”- que s’intentaven definir en aquells moments des de la caracterització estructuralista de l’obra literària i, de l’altra, els qui accediren, com a molt, a tolerar que els infants s’entretinguessin amb ficcions narratives, versificacions i improvisacions dramàtiques mentre no accedissin a la literatura legitimada de les novel·les, la poesia i el teatre.” COLOMER. 1994. L'adquisició de la competència literaria P.39


“Aquest nou plantejament de la investigació educativa ha contribuït a superar la polèmica sobre la utilització de la literatura infantil i juvenil a l’ensenyament. Com diu Genette (1972) “La literatura, com qualsevol altra activitat de la ment, es basa en convencions que, amb alguna excepció, són inicialment desconegudes”. El problema no será ja el de classificar els textos entre “literatura autèntica” i “literatura per a infants” (entre “arquitectura” i “castells de sorra” en els termes usats per Rico de Alba, 1989), sinó que serà veure en quins textos i a quines edats són apreses aquestes convencions.” COLOMER. 1994. L'adquisició de la competència literaria P.41


“Junto con las agencias educativas que tratan de llevar el libro infantil hacia un contenido meramente pedagógico, se encuentran también las que tratan de incidir más en la educación literaria. Teresa Colomer titulaba un artículo emblemático sobre LIJ “La literatura infantil i juvenil: una escala amb passamà” (la literatura infantil y juvenil: una escalera con barandilla) (Colomer, 1996). Más tarde desarrollaría esta idea en su libro también emblemático La formación del lector literario (Colomer, 1998). Así pues, para Colomer esta función formativa es la que ha de guiar el crítico en su análisis, pero la función formativa desde el punto de vista de la educación literaria y lingüística de niños y jóvenes. La educación literaria, desde su punto de vista, se da a través de un itinerario de complejidad creciente fácilmente observable a través del aumento y diversificación gradual de los modelos de género literario, las condiciones de enunciación del discurso y la diversificación del tipo de desenlace. El hecho de encontrarnos ante un producto artístico que evoluciona supone la aparición de formas narrativas especialmente complejas desde el punto de vista cognitivo, cosa que consideramos como una muestra de las diferentes sinergias que confluyen en la LIJ.” MÍNGUEZ (2011) La definición de la literatura infantil desde el paradigma de la Didáctica de la lengua y la literatura.

Mendoza: “Las obras de la Literatura Infantil y Juvenil […] tienen valor y entidad en sí mismas, son entidades semióticas de categoría estética y su funcionalidad no es necesariamente la de servir de vía secundaria de acceso a la “gran literatura”; más bien hay que destacar y matizar que sirven para formar al individuo como lector, en todo su valor, precisamente porque en estas obras las cualidades semióticas de la (gran) literatura ya está en ellas (p.12).” MÍNGUEZ (2011) La definición de la literatura infantil desde el paradigma de la Didáctica de la lengua y la literatura.

La literatura infantil y juvenil tiene como principal soporte el libro y, aunque la irrupción de la escritura hipertextual fruto de las TIC pueda cambiar el modo de lectura, incluso las producciones concebidas para el consumo en pantalla, siguen siendo herederas del libro. Además, desde la irrupción masiva de la literatura infantil en nuestra sociedad, esta se ha hecho un hueco en librerías, bibliotecas, escuelas, etc. con unos rasgos muy determinados a través de los paratextos. Colecciones, ilustración, franjas de edad, etc. definen la inmensa mayoría de lo que se conoce como LIJ y, también muy importante, de lo que se estudia como LIJ. Es por eso que consideramos primordial ceñir el campo de estudio de la LIJ, y disculpe el lector la nueva perogrullada, a aquello que se considera habitualmente LIJ, es decir, la rama de la literatura que tiene como lector modelo a la infancia y juventud.” MÍNGUEZ (2011) La definición de la literatura infantil desde el paradigma de la Didáctica de la lengua y la literatura.

“Volvemos a Rubió para parafrasear con algunas variaciones su conocida definición. La literatura infantil y juvenil, pues, es aquella rama de la literatura dirigida expresamente al público infantil y juvenil – un público en formación que necesita la adecuación del lenguaje y del resto de recursos literarios para facilitar la comprensión – y que contribuye a su educación literaria.” MÍNGUEZ (2011) La definición de la literatura infantil desde el paradigma de la Didáctica de la lengua y la literatura.


                                            

Gènere líric

La lírica és un gènere musical i literari en el qual l'autor vol expressar els seus sentiments i emocions respecte a un ens o objecte d'inspiració amb un poema musical, originalment amb una lira.
S'expressa majoritàriament a través del vers
·         L'objectiu és transmetre una emoció, per tant el punt de vista és subjectiu
·         L'acció és només el marc que explica el sentiment, quan apareix, és un gènere del moment
·         Predominen els textos en primera persona
·         La seva extensió acostuma a ser més breu que altres gèneres, per guanyar en intensitat
Dins del gènere líric existixen aquestos subgèneres:
·         Oda és una composició en vers de caràcter elevat, destinada a lloar un personatge, un lloc o una idea.
·         Elegia és un tipus de poema líric destinat a lamentar-se per una pèrdua que pot ser la mort d'algú estimat.
·         Ègloga és un monòleg pastoral o més sovint un diàleg en el qual uns pastors es conten les seves penes d'amor enmig d'un paisatge ideal arcàdic.
·         Sàtira s'exposen ximpleries, abusos o defectes humans individuals al públic a través del ridícul, derisió, paròdiaironia o altres mètodes amb la intenció de produir millores.
·         Cançó és una composició musical que conté, com a mínim, una part de melodia vocal, és a dir, amb text cantat.
·         Epigrama és una composició poètica breu que expressa un sol pensament principal festiu o satíric de manera enginyosa.

·         Balada és un gènere trobadoresc.

Gènere assagístic

L'assaig és un gènere relativament vell. Els seus orígens es poden rastrejar des d'èpoques més o menys remotes. Només en l'edat mitjana ha arribat a assolir una posició lateral. És força probable que, en el seu desenvolupament i fracàs, hagi tingut una gran influència el pensament arcaic.
José Ortega y Gasset el va definir com "La ciència sense la prova explícita". Alfonso Reyes, d'altra banda, va afirmar que "l'assaig és la literatura en la seva funció ancilar", és a dir, com a esclava o subalterna de quelcom superior. El crític Eduardo Gómez de Baquero, més conegut com a "Andrenio", va afirmar el 1917 que "l'assaig està en la frontera de dos regnes: el de la didàctica i el de la poesia i fa excursions de l'un a l'altre". Eugeni d'Ors el va definir com la "poetització del saber". El seu origen es troba en el gènere epidíctic de l'antiga oratòria grecoromana, i ja Menandro el Rétor, al·ludint-hi sota el nom de "xerrada", va exposar algunes de les seves característiques als seus Discursos sobre el gènere epidíctic:
·         Tema lliure (elogi, vituperi, exhortació).
·         Estil senzill, natural, amistós.
·         Subjectivitat (la xerrada és personal i expressa estats d'ànim).
·         Es barregen elements (citacions, proverbis, anècdotes, records personals).
·         No hi ha un ordre preestablert (s'hi divaga), assistematisme.
·         Brevetat.
·         Va dirigit a un públic ampli.

L'assaig no té una estructura definida ni sistematitzada o compartimentada en apartats o lliçons, per la qual cosa ja des del Renaixement es va considerar un gènere més obert que el medieval tractatus o suma i es considera distint d'ell també per la seva voluntat artística d'estil i la seva subjectivitat, ja que no pretén informar, sinó persuadir o convèncer. Utilitza la modalitat discursiva expositivo-argumentativa i un tipus de raonaments "tous".

Conte

Un conte és una narració breu creada per un o diversos autors, basada en fets reals o ficticis, la trama dels quals és protagonitzada per un grup reduït de personatges i amb un argument relativament            senzill.

El conte és compartit tant per via oral com a escrita, pot adonar de fets reals o fantàstics però sempre partint de la base de ser un acte de ficció, o mescla de ficció amb fets reals i personatges reals. Sol contenir pocs personatges que participen en una sola acció central. El seu objectiu és despertar una reacció emocional impactant en el lector. De forma general es dóna en prosa. Es realitza mitjançant la intervenció d'un narrador, i amb predominança de la narració sobre el monòleg, el diàleg, o la descripció.

En resum, un conte és una obra de ficció que es desenvolupa amb certs éssers i esdeveniments. A més, un narrador és qui presenta als personatges, els punts de vista, els conflictes i el desenllaç.

Àlbum il·lustrat

Per definir el que és un album il·lustrat cal saber les seues característiques principal: 

· Té format de llibre.
· Integra dos codis diferents en un sol objecte: el codi lingüístic i el codi visual.
· La imatge/il·lustració és imprescindible per entendre la història que es conta. Pot tenir diferents tipus de relació amb el text que acompanya: pot anar més enllà del text, pot explicar el contrari del que ens diu el text…
· El text i la il·lustració tenen un lligam molt especial: col·laboren junts per explicar la història.
· Tots els elements que conformen l’àlbum en expliquen la història que conté: el format, la mida, el color, la tipografia que utilitza… és com una gran orquestra que necessita de tots els músics per poder tocar una simfonia.”


Autobiografia Javi

JAVIER GONZÁLEZ RODRÍGUEZ
FORMACIÓ LITERÀRIA
2on B - MAGISTERI
AUTOBIOGRAFIA LITERÀRIA


Les meues experiències amb la literatura van començar quan jo tenia aproximadament uns tres anys quan ma mare ens contava als meus germans i a mi contes abans de anar a dormir. Quasi sempre escollia llibres de Disney perquè a tots ens agradaven molt les histories que contava, a més, gaudia molt veient les il·lustracions que apareixien en els llibres, ja que jo no sabia llegir i era el que mes em cridava l’atenció.

En un principi, em va costar moltíssim aprendre a llegir, perquè pensi que no trobava significat a les paraules que llegia i per això se’m feia molt llarga la historia que intentava comprendre. Vaig començar a interessar-me mes per la lectura als cinc anys, quan vaig anar adonant-me del que em contaven els llibres. Quan vaig passar a primària l’esperit lector va anar creixent en mi i ningú em parava. Totes les setmanes anava a la biblioteca del meu col·legi i sacava un llibre, a mes dels que em manaven a classe. M’anrecorde que en un curs em vaig llegir el mateix llibre tres vegades, la il·lusió era un fet que em va atrapar durant tota la meua etapa de escolarització en primària.


Aquesta il·lusió va desaparèixer a poc a poc quan vaig arribar a l’ESO on la llibertat es va convertir en obligació y la il·lusió en desgana. M’obligaven a llegir un llibre per a llengua  castellana, altre per valencià i un altre per anglès. Al ser llibres obligats no m’agradava molt llegir-ho-s i a poc  a poc vaig perdre l’afició.


Quan vaig terminar l’etapa escolar vaig començar a trobar de nou llibres interesants i vaig retornar a poc a poc amb l’afició, fins a dia de hui que continue llegint els llibres que vaig trobant i que em criden l’atenció.

Com a futur mestre, tinc molt clar que no obligaré als meus alumnes a llegir algun títol en concret sinó que podran escollir ells mateixos ja que es troben en edat de enamorar-se de la lectura i no podem imposar res.

Literatura de tradició oral

LITERATURA DE TRADICIÓ ORAL
“Les tradicions i expressions orals són una categoria dins del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, les quals són fonamentals per a mantindre vives les cultures. (UNESCO, 2017)
En tota societat s'ha rebut la tradició oral de distintes maneres, siga escrita o oral. Estes fonts han sigut, són i seràn estructures.  La riquesa d’aquestes serà cada vegada major. A més, són una inspiració per als grans literats. Gràcies a elles, els ciutadans d'una comunitat determinada podem gaudir i disfrutar d'elles al ser repetides per generacions.
La tradició fa referència a una caracteristica que té un succés i aquest es transmet de manera oral sense cap mitjà que intervinga en el procés, únicament la paraula dita d'uns cap a altres.
En primer lloc, la literatura de tradició oral és la producció expressada per mitjà d'un llenguatge figurat manifestat de formes distintes. Aquestes formes van reflectint les etapes cronològiques històriques, les vivències de cadascú, les pràctiques religioses, les celebracions, les aspiracions de la majoria d'una comunitat que es constituïxen en l'entitat d'un poble. Esta tradició es manifesta en prosa de distintes maneres. Per exemple,  mitjantzant faules, rondalles, llegendes, mites, etc.
D'altra banda, trobem la literatura tradicional en vers que s'expressa de distinta manera, per mitjà de cobles, endevinalles, dites i refranys.
Un dels principals fonaments d'esta tradició popular és el costum de transferir els coneixements oralment. Perquè açò succeïsca fa falta una permanència en el temps i tindre una relativa experiència. És a dir, el propi poble és qui posseïx els sabers de la literatura oral. La paraula, la tradició és l'entrega d'una generació cap a unes altres  noves per a què la cultura i la riquesa de la literatura no es perda i romanga.

Per tant, és indispensable que siga transmesa de manera parlada, que siga de tots i de ningú, que tinga la bellesa essencial del propi fet literari. (UNIVERSITY OF CAMBRIDGE, 2011)