Gènere assagístic

L'assaig és un gènere relativament vell. Els seus orígens es poden rastrejar des d'èpoques més o menys remotes. Només en l'edat mitjana ha arribat a assolir una posició lateral. És força probable que, en el seu desenvolupament i fracàs, hagi tingut una gran influència el pensament arcaic.

José Ortega y Gasset el va definir com "La ciència sense la prova explícita". Alfonso Reyes, d'altra banda, va afirmar que "l'assaig és la literatura en la seva funció ancilar", és a dir, com a esclava o subalterna de quelcom superior. El crític Eduardo Gómez de Baquero, més conegut com a "Andrenio", va afirmar el 1917 que "l'assaig està en la frontera de dos regnes: el de la didàctica i el de la poesia i fa excursions de l'un a l'altre". Eugeni d'Ors el va definir com la "poetització del saber". El seu origen es troba en el gènere epidíctic de l'antiga oratòria grecoromana, i ja Menandro el Rétor, al·ludint-hi sota el nom de "xerrada", va exposar algunes de les seves característiques als seus Discursos sobre el gènere epidíctic:

·         Tema lliure (elogi, vituperi, exhortació).

·         Estil senzill, natural, amistós.

·         Subjectivitat (la xerrada és personal i expressa estats d'ànim).

·         Es barregen elements (citacions, proverbis, anècdotes, records personals).

·         No hi ha un ordre preestablert (s'hi divaga), assistematisme.

·         Brevetat.

·         Va dirigit a un públic ampli.

L'assaig no té una estructura definida ni sistematitzada o compartimentada en apartats o lliçons, per la qual cosa ja des del Renaixement es va considerar un gènere més obert que el medieval tractatus o suma i es considera distint d'ell també per la seva voluntat artística d'estil i la seva subjectivitat, ja que no pretén informar, sinó persuadir o convèncer. Utilitza la modalitat discursiva expositivo-argumentativa i un tipus de raonaments "tous".