L'assaig és un gènere relativament vell. Els seus
orígens es poden rastrejar des d'èpoques més o menys remotes. Només en l'edat mitjana ha
arribat a assolir una posició lateral. És força probable que, en el seu
desenvolupament i fracàs, hagi tingut una gran influència el pensament arcaic.
José Ortega y Gasset el va definir
com "La ciència sense la prova explícita". Alfonso Reyes, d'altra
banda, va afirmar que "l'assaig és la literatura en la seva funció
ancilar", és a dir, com a esclava o subalterna de quelcom superior. El
crític Eduardo Gómez de Baquero, més conegut com a
"Andrenio", va afirmar el 1917 que
"l'assaig està en la frontera de dos regnes: el de la didàctica i el de la
poesia i fa excursions de l'un a l'altre". Eugeni d'Ors el va
definir com la "poetització del saber". El seu origen es troba en
el gènere epidíctic de
l'antiga oratòria grecoromana, i ja Menandro el Rétor,
al·ludint-hi sota el nom de "xerrada", va exposar algunes de les
seves característiques als seus Discursos sobre el gènere epidíctic:
·
Tema lliure (elogi, vituperi, exhortació).
·
Estil senzill, natural, amistós.
·
Subjectivitat
(la xerrada és personal i expressa estats d'ànim).
·
Es barregen elements (citacions, proverbis, anècdotes,
records personals).
·
No hi ha un ordre preestablert (s'hi divaga),
assistematisme.
·
Brevetat.
·
Va dirigit a un públic ampli.
L'assaig no té
una estructura definida ni sistematitzada o compartimentada en apartats o
lliçons, per la qual cosa ja des del Renaixement es
va considerar un gènere més obert que el medieval tractatus o suma i es considera
distint d'ell també per la seva voluntat artística d'estil i la
seva subjectivitat, ja que no pretén informar, sinó persuadir o convèncer.
Utilitza la modalitat discursiva expositivo-argumentativa i un tipus de
raonaments "tous".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada